Pop a poc, els ocells s’han anat fent els amos d’aquest espai. N’hi
ha de diferents tipus, però el que més m’ha sobtat és la prèsencia de
gavines. I és que a Osona no estem gaire acostumats a veure’n, de gavines. I menys
, des que l’any 2007 ens vam convertir en una comarca lliure de PP.

Esperem
que per molt de temps les úniques gavines que es vegin a la comarca
siguin les que s’acosten a menjar als aiguamolls de l’entrada de Vic.

Tweet

12 d’octubre, res a celebrar! Aquesta és una de les frases més repetides quan s’acosta el dia del Pilar. Enguany però els osonencs no podem pas dir-ho, perquè aquest 12 d’octubre s’ha celebrat a Vic la Festa dels Lectors del Cavall Fort . Hem tingut, doncs molt a celebrar.

Com que els meus avis han estat subscriptors del Cavall Fort des de sempre, pràcticament es pot dir que he crescut passant els caps de setmana i les vacances amb la companyia d’en Jep i en Fidel, l’Ot el Bruixot, el Sergi Grapes, i tota la resta. I espero que quan tingui fills, ells també puguin gaudir-ne.

Moltes gràcies als qui durant aquests anys l’heu tirat endavant. Per molts anys Cavall Fort.

Tweet

 
Del congrés d’ahir, va estar fora de lloc la reacció del Marc
Ges, candidat a qui havia donat suport. Si després del Congrés Nacional vaig comentar
que l’actual direció no havia sabut guanyar (cosa que ha provocat que batalla es
traslladi als Congressos Regionals), ahir va ser el candidat d’Esquerra
Independentista qui no va saber perdre.

 
Pel que fa a mi, un cop passat
tot el procés seguiré com sempre: col·laborant en aquells àmbits on se’m
necessiti (tot i que amb l’actual model de partit, als que no ens  volem dedicar profesionalment a la política cada cop ens queda menys espai
on participar ), i expresant la meva opinió, encara que a alguns els molesti.

Tweet

Cansa, pequè és
evident que parlen d’unitat, quan en realitat volen dir uniformitat: O estàs
d’acord amb mi, trenques la unitat.

El concepte d’unitat
és una lacra que arroseguem des del congrés de Vilafranca, quan després de la
fugida dels trànsfugues Colom i Rahola des de certs partits es va voler
aprofitar la debilitat d’ERC per a fer desàpareixer l’independentisme parlamentari.
Avui aquesta situació està superada de fa molts anys, i ja és el moment de
canviar la mentalitat.

Si es vol que ERC
sigui partit gran, i obert a la societat, hem de començar a acostumar-nos a un
partit divers i plural on convisquem, dins el mateix pojecte independetista i
d’esquerres, gent amb projectes, estratègies, ritmes, o perquè no, ja que
parlem de política,  ambicions personals
diferents. Si la societat és diversa, costa d’entendre perquè al partit no ho ha
de ser.

Aquests dies he
sentit gent preguntant-se quan s’ha d’acabar això de les corrents internes. Jo
espero que mai! Em sembla absolutament normal que la gent s’organitzi i
treballi envoltat d’aquells amb qui té més coincidències. Potser ja seria hora que
no només els crítics fessin corrents, sinó que tambè els oficialistes tinguessin
la seva, o les seves…

Amb tot, seria
important que el debat es fes dins del partit. Bàsicament, perquè a la majoria
de la societat li importen un rave els abrandats debats que tenim. Per
desgràcia, les estructures actuals del partit, i la mateixa cultura política,
no faciliten gens un debat intern ric i plural.

L’actual format dels
congresos, assembles i conferències nacionals han demostrat que no serveixen
com a fòrums de debat ja que són extremadament rígids. I sovint estan més
pensats per tenir un impacte mediàtic que res més.

La prova d’això és
que en els dos anys que fa que milito a la comarca d’Osona, en els que he anat
a una assemblea comarcal i a un congrés comarcal, només s’ha fet una pregunta sobre
l‘informe del president. I no serà que en aquests dos anys no hagin passat
coses importants a Osona: la gestió feta per la presidència de la batalla del
partit a Vic, els mals resultats de les municipals, quedar fora del govern del
Consell Comarcal, o tot el debat del pocés congresual nacional, o fins i tot com
s’està portant la modificació de l’organització territorial del país.

En el
passat Congrés Nacional, el Secretari Nacional Joan Ridao, va comprometre’s a convocar
un nou Congrés nacional de reforma dels estatuts en un any. Esperem que la nova
proposta organitzativa doni sortida a la necessitat d’incrementar la pluralitat
del partit.

Tweet

Tweet

Ahir a la feina ens va arribar aquesta notificació de liquidació de taxes del Departament de
Sanitat. Es tracta de pagar les taxes corresponents a una inspecció feta l’octubre
del 2004!!!

Us imagineu cap
empresa que cobri els seus serveis a gairebé quatre anys vista?

Ara que hi ha sobre la taula el debat del finançamen cal que els governants tinguin clar que sinó es fa una gestió més eficaç, la minsa millora que hi pugui haver en el finançament no servirà de gaire.

Tweet

La seguretat als aeroports

Que volar als Estats
Units no és el mateix que volar a qualsevol altre racó del món, t’ho demostren
des del mateix moment d’embarcar. Tot just t’acostes a la guixeta per a embarcar,
se t’apropa una noia, del servei de seguretat de la companyia, que això si, molt
amablement, et fa una sèrie de preguntes sobre l’equipatge, i comprova els
passaports. Després, encara caldrà
passar els controls policials. I un cop ja en territori americà, els controls d’immigració.

No nego que tal i
com estan avui en dia les coses, la seguretat és important. Però realment pensen
trobar alguna cosa extranya dins unes espardenyes d’espart? O només les fan
treure per molestar?

Beisbol

La passió que hi ha a Nova York pel beisbol és impresionant. Arreu se’n veuen signes: a Central Park, colles fent la partida; a les teles i als diaris no paren de parlar-ne; i pel carrer, samarretes i
gorres pertot. I això que és un esport avorridíssim. En canvi, em va agradar veure al Central Park un partit de Futbeisbol. Un esport similar al beisol, però amb
una pilota grossa, i enlloc d’un bat, el peu. Se’ns dubte, molt més dinàmic que
el besibol. Com a mínim, aquí el batejador toca més sovint la pilota.

Incerta glòria

En el llibre que he
agafat per les vacances, Incerta glòria de Joan Sales, en Soleràs fa la següent
reflexió:

… dia vindrà que
tots els pedants seran marxistes.

No em puc estar de pensar que si el llibre s’escrivís
avui, aquesta frase quedaria:

 … dia vindrà que
tots els pedants seran ecologistes

A Nova York s’espera propina per qualsevol cosa. Tan se val com hagi estat el servei. I no
seria més pràctic que la cobressin directament a la factura, i no haver d’estar
calculant tota l’estona el que és polite?

Això de les propines
em recorda que no sé on he llegit que a la Barcelona de l’any 37, en plena revolució, ningú hauria gosat donar propina. Donar-ne es considerava una
ofensa pels mateixos treballadors.

El contrast, és
absolut.

Tweet

Tenint en compte que
per motius tant greus com: obeïr a un guàrdia civil que va obligar-lo a
baixar-se els pantalons en un control d’aeroport, o cridar en una trobada amb
penyistes el cèlebre Al loro, van ser
considerats  per milers de barcelonistes motius
suficients per a presentar una moció de censura al president del barça que té
una millor mitjana de títols per anys de presidència exercida, i que ha
aconseguit eixugar l’històric deficit deixat per l’amic Joan; com no ho serà
aquesta foto.

Suposo que a partir
de demà la maquinària es posarà en marxa de nou. Com si ho veiés: L’Oriol
Giralt, anunciant que sacrificarà les vacances, i juntament amb uns quants
amics seus, tornarà a posar tres mil euros de la seva butxaca per promoure una nova
moció de censura; els diaris no nacionalistes (el País, La Razón,
el Mundo….) titulant: El
nacionalista radical Joan Laporta cazado en la playa con un bañador que no lleva
la bandera nacional; el mitjans del grup Godó recordant que aquestes fotos
les haurien d’haver publicats ells, però com que la directiva els discrimina…;
en Sandro Rosell, queixant-se que el president del barça no llueixi un banyador
Nike; la Crisitna
Cubero, indignada -Com pot ser que le President del Barça
faci menys panxa que en Ronaldinho?-; en Quique Guasch, demanant la dimisió de
Laporta perquè encara no ha renunciat a ser culer; el pecident Núñez plorant, no
se sap perquè; l’Arús, fent un programa amb crits, per…, vaja, perquè és el
que sap fer. I els sossis, ui el sossis. Una corrua de sossis anant a
signar en massa: – Qui s’ha cregut que és en Laporta? El club és de tots!

I és que al sossi,
no se’l pot enganyar!! (o, només el poden enganyar alguns?).

Tweet

Començo amb llibre que he anat a buscar a la biblioteca aquesta tarda per llegir durant les vacances:

"La meva salut és excel·lent, però estic carregat de romanços com una criatura malaltissa." 

Tweet

Sobre aquesta nova
botiga volia fer un parell de cosideracions.

Primera, la
ubicació d’aquest magatzem, fora de Vic, al mig d’un polígon, em sembla un gran
error. Un error perquè un model comercial en el que has d’anar amb cotxe a
comprar, acaba desertitzant els centres de les ciutats. Un error perquè situat
on està, no ajudarà a que la gent vinguda d’altres comarques per comprar-hi,
passegi per Vic, i es pugui repartir una mica la riquesa generada per aquest establiment.
Finalment, un error, perquè haver d’anar a comprar amb cotxe no ajuda a promoure l’estalvi energètic. No sé si
la responsabilitat d’aquesta ubicació, és de l’Ajuntament, o dels comerciants
que no el volien al centre. Però sigui de qui sigui, s’ha ben lluït.

Segona, un
desig. Espero que al nou magatzem, les indicacions siguin millors que al de
Barcelona. I si un dia hi he d’anar, espero no tornar a passar pel mateix.

Tweet