L\’arreplegat

Sembla que
l’espanyolisme ens ha preparat una gran ofensiva per aquest estiu.  En poques setmanes hem vist: la campanya
mediàtica a favor de la selecció espanyola, amb el posterior silenciament dels
greus incidents que van provocar els fanàtics espanyolistes durant la
celebració del títol europeu; la recollida de signatures contra el català de la
caverna mediàtica, la moció de censura promoguda pel grup Godó contra qui ha
tornat el catalanisme al Barça, i l’ofensiva del poder judicial contra la
immersió lingüística a l’escola.

Tot això en menys
d’un mes! I encara queden els Jocs Olímpics, el tancament de nous repetidors de
TV3 al País Valencià, la negociació del finançament, i la sentència contra l’estatut.

Per alguns, això
passa perquè ens veuen dèbils, i volen aprofitar per matxacar-nos del tot. A mi,
potser pecant d’optimista, més aviat em sembla que si vènen a per nosaltres és
perquè els fem por. Almenys, més por del que nosaltres mateixos som conscients.
I és que ningú esmerça tants esforços en un combat que ja creu guanyat.

Tweet

L’altre dia vaig descobrir que el Fermín ha retocat la mítica cançò dels Kortatu En la línea del frente, per adaptar-la als nous temps. I és que tot i que passen els anys, hem de seguir trobant-nos a la línia del front.

Tweet

Un any més l’Ajuntament de Vic posarà pals a les rodes a la celebració del Birranostrum, la versió vigatana dels habituals correbars o
cercatasques típics de tantes festes majors del país.

És trist veure com, una vegada més, les demandes dels feixistes de la Plataforma per
Catalunya són asumides per l’ajuntament. Esperem que demà la guàrdia urbana se sumi
a la festa, no provoquin problemes on no n’hi ha, i puguem tenir un gran festa
major.

Tweet

Aprofitant el primer cap de setmana de l’estiu, vam acostar-nos a Calaf, a l’Alta Segarra, per assistir a la 17!! edició del Festival de múscia tradicional de Calaf.

La plaça Gran de Calaf va quedar petita, i és que les actuacions s’ho mereixien. A mi, la que més em va agradar va ser la del Blai Casals, ell sol amb l’acordió diatònic. I és que he de reconèixer que el só de l’acordió diatònic és una de les meves debilitats.

Deixo un vídeo  de La volée d’castors, un grup del Quebec que van fer una actuació d’una força impresionant. 

Tweet

Ahir va acabar el procés congresual d’Esquerra, i m’he quedat amb una sensació agredolça.

El millor, el procés de debat que s’ha produït al partit, on els quatre sectors han pogut exposar per tot el país els seus projectes. Un procés exemplar de debat i participació que molta gent d’altres partits han viscut amb enveja. S’ha demostrat la utilitat de la lluita que vam tenir a Lleida per a mantenir l’assemblearisme al partit, i aprofundir la participació (i que ahir inexplicablement va voler atribuir-se el company Sànchez Loro).

El pitjor, la part final del congrés, d’on en surt un partit encara més dividit.

Sempre he pensat que en la vida és important saber perdre, però encara ho és més saber guanyar. I en Puigcercós ahir no en va saber.

El resultat: una executiva monocolor, a la qual no se li permetrà ni el més mínim error. Unes ferides encara més obertes. Un secretari general que ahir va comprovar que no pinta res (només calia veure la cara desencaixada). I la bomba final, el veto al Xavier Vendrell, i és que sempre s’ha dit, tal faràs, tal trobaràs.

Tot i que, amb els resultats de la votació a l’executiva a la mà, es comentava ahir al congrés que el cop al Vendrell ve de la mateixa gent del Puigcercós. I, potser perquè deixar el dubte sobre la taula, el nou president, no va tenir ni un mot pel que fins ara era la seva mà dreta.

En resum, tot el que el partit s’havia enfortit amb les eleccions internes, es perd en una tarda, i el partit surt de tot procés més debilitat del que hi va entrar.

Tweet

En només una setmana, han passat per Vic els candidats a la presidència
d’esquerra, Joan Puigcercós, de Gent d’Esquerra i Ernest Benach
d’Esquerra Futur .

En Puigcercós, va fer un discurs sòlid, però excèssivament pragmàtic pel
meu gust. Sense espai per les il·lusions ni els ideals. Un discurs dirigit bàsicament
als quadres intermitjos del partit, sense deixar lloc als simples militants de
base.

Respecte al mòdel organitzatiu, que per a mi és la clau d’aquest congrés,
no va proposar grans novetats. Alguna petita evolució del model absolutamet rígid
que tenim de funcionar. Potser les seccions locals podran treballar coordinadament
en algunes àrees de treball (organització, comunicació…), sense que calgui
passar per les presidències locals i/o comarcals. La pregunta que em faig és: I
això no es feia fins ara?

Però el que em va decebre del discurs de’n Puigcercós, és la manca d’autocrítica,
i les reitarades referències a l’enèmic exterior, personificat en els mitjans
de comunicació.

Res de nou, excepte el canvi de persones. Aquest dicurs sobre els
mitjans abans el feia en Vendrell, i ara el fa en Pere Aragonés.

Per la seva banda, en Benach va demostrar que en la distància curta és
un seductor. Va reconèixer que hi ha coses que no s’han fet bè. Va presnetar un
model de partit realment diferent, amb espai per als militants rasos, amb
dotació de serveis als càrrecs públics, i amb participació continua de la militància
en la creació de discurs. I sobretot, un partit obert a la societat. I a més,
amb en Rafel Niubó de candidat a la secretaria nacional. que quan va ser
president de la regional de Barcelona ja va començar a aplicar algunes de les
reformes que ara proposen per tot el partit.

Segurament algú dirà que ja estava predisposat a deixar-me seduïr per en
Benach, i potser té raó. Però el cert és que fa uns dies no ho tenia massa clar,
i en aquests moments, a l’espera del que pugui explicar l’Uriel, el meu vot e
decanta per l’Ernest Benach i el Rafel Niubó.

Tweet

Ahir va ser a Vic la Ruth Carandell, candidata a secretària general d’ERC pel sector de Reagrupament.

Tot
i que vaig arribar tard, i em vaig perdre la primera part (on suposo que
devia parlar d’estratègia, punt on segurament discreparíem més), he
de dir que em va sorprendre gratament.

De l’anàlisi de la
situació i la problemàtica del partit, ho comparteixo pràcticament tot. I les propostes de canvi del model de partit em van semblar prou interessants (tot i
que per mi, es queden una mica curtes).

El que em va sorprendre
més gratament però, és que a diferència del peca a voltes l’Uriel, el
discurs no era gens demagògic. Més aviat em va semblar realista, i sobretot molt clar.

Demà vènen en Puigercós i en Ridao.  A veure que diuen.

Tweet

Fa uns pocs anys,vam ser molts els que tot i no viure a les terres de l’Ebre, vam oposar-nos al seu transvassament.Creïem, i molts seguim creïent, que cal un nova cultura de l’aigua, basada en l’estalvi i l’ús racional de l’aigua. Quatre anys després d’enterrar el transvassament de l’Ebre, condició posada per esquerra per a la investidura de Zapatero, ara la Generalitat planteja un transvassament del Segre. D’amagatotis. Enganyant a tort i a dret. Amb patètics eufemismes com el de captació d’aigües, enlloc de transvassament.    No sé que esperen els consellers d’esquerra per reaccionar. I els diputats? I els càrrecs i carreguets del partit. A veure si reaccionem d’una vegada. O és que no hem aprés res dels resultats de les pasades eleccions?

Tweet

Després d’uns dies de vacances, reprenc l’anàlisi de les causes que al
meu parer van comportar la desfeta electoral de fa un parell de setmanes. I ho
faig, parlant de les llistes electorals.

 
Aquí vaig escriure que en penso de la feina del grup d’esquerra a Madrid
els passats 4 anys.
Quedi clar que per a mi tot allò que no fos una renovació absoluta, era
un error.

Per desgràcia la confecció de les llistes va acabar mostrant el problema
d’esquerra. Un aparell omnipotent que tria la gent que ens ha de representar,
no per les seves capacitats, sinó per les seves fidelitats, passant si cal, per
damunt de la decisió de la militància.

 
Així doncs, personatges que han demostrat sobradament la seva incapacitat
per a representar esquerra al parlament espanyol: Joan Tardà, Agustí Cerdà,
Georgina Oliva, Francesc Canet i Joan Puig repetien a les llistes. També hauria
repetit en Jordi Ramon a Lleida, sinó fos perquè la militància de ponent el va
tombar en el congrés regional. El partit enlloc d’acceptar els resultats,
posant el candidat guanyador, van treure’s de la butxaca el flamant conseller Jordi
Ausàs, fins llavors alcalde de la
Seu, i diputat al Parlament (potser que al Pirineu no hi ha
ningú més?).

 
Per acabar-ho d’adobar, a Tarragona, vam premiar un senador el Lluís Aragonès,
(cal recordar que el senat és l’únic òrgan on esquerra va votar a favor de
l’estatutet?).

 
El pitjor de tot és que no fa ni 6 mesos, a la Conferència Nacional,
ja vam detectar alguns dels mals que patíem, i va quedar clara la necessitat
d’obrir el partit a nous sectors (i no només hem estat incapaços d’obrir-lo a
nous sectors, sinó que ni tan sols l’hem obert a nous sectors dins del mateix
partit). A la
Conferència Nacional també es va parlar de feminitzar el
partit. I hem acabat portant tres homes al Congrés, que serien 5 si haguessin
entrat els diputats de Tarragona i Lleida.

 
He deixat el Joan Ridao pel final, què per a mi era la única persona
vàlida d’aquests primers llocs, i per la qual valia la pena votar esquerra.
Llàstima que durant la campanya va quedar clar que, tot i que segur que farà
una molt bona feina, no era l’indicat per encapçalar la llista, com ell mateix
va reconèixer durant la campanya.

 
Amb tot això, i vistos els resultats finals, hi ha motius per a
l’optimisme: els votants d’esquerra, a diferència dels d’altres partits no
estan disposats a acceptar que els representin segons qui. I si des del partit
no ens atrevim a tombar-los, els tomben a les eleccions.

 
Deixo per un altre dia, l’estratègia, o millor dit la manca d’estratègia
del partit.

Continuarà…

Tweet

Aquests dies he llegit que l’editorial Vitel·la acaba de publicar el llibre  “La musa vigatana”. Es tracta d’un llibre de poemes satírics escrit pel monjo Marià Torrent i Vinyes ara fa dos-cents anys, amb una edició a càrrec de Roger Vilà.

[@more@]

M’ha fet gràcia un  vers que va dedicar a la gent crítica de Vic (pel que sembla, una característica força comú entre la gent de Vic), i que fa així: 

La gran crítica de Vic/

a una dama tota hermosa/

no pot notar-li altra cosa/

sinó el cul massa xic./

A tals criticons jo els dic/

que si el cul no és prou capaç/

poden ficar-hi ells el nas;/

lo bulto aixís creixerà/

i la dona quedarà/

perfecta fins del detràs.  

De l’experiència que tinc amb alguns vigatans i vigtanes (i gent d’Osona en general, que la mala fama sempre se l’empoten els mateixos),  puc asegurar que encara que pasi el temps, alguns s’ho prenen molt a pit, això de conservar les tradicions. 

Tweet